dilluns, 3 de juny del 2013

Les cireres, l'estiu i el Baix Llobregat

Ah! Per fi sembla que s'ensuma l'estiu. Ja en teníem ganes. I jo més, perquè l'estiu ja vaig tastar-lo fa deu dies a la finca Colomer. I em direu, com es tasta l'estiu? Doncs us ho explicaré: deixant que el sabor, l'aroma i el color d'una cirera collida per tu t'envaeixi els teus sentits. Poesia? No, però es va quedar ben prop l'experiència proporcionada el passat 22 de maig pel Consorci de Turisme del Baix Llobregat, on en companyia d'altres gastroblocaires vam gaudir de la Cirera del Baix, dins de la campanya Els sabors de l’horta 2013.

La proposta per conèixer més sobre el tema, va començar a la Finca Colomer (Santa Coloma de Cervelló) on des de fa 500 anys es dediquen al conreu de les cireres. Formen part dels productors del Parc Agrari del Baix Llobregat. Després d’una breu presentació de l’acte per part de Lourdes Borrell, vicepresidenta del Consell comarcal, en Josep Pasqual, alma mater de la finca, ens va portar a visitar els camps de cireres i va explicar-nos un munt de coses sobre les cireres que jo desconeixia. Us en diré algunes per què segur que moltes tampoc les coneixereu:
    • Els cirerers necessiten pol·linització creuada, és a dir, que cal més d'una varietat per tal que es pol·linitzin. Per posar-ho fàcil, si teniu dos cirerers de la mateixa varietat en el vostre hort, no us faran cireres. Sí que és cert que hi ha una varietat autofertil (varietat Lapins), però el que sí sempre necessitareu seran les abelles (o els borinots, més al seu aire, però també eficients). Ells tenen dotze arnes a la finca per fer aquesta tasca. I tot el bé que fan aquests insectes, no es pot dir el mateix dels ocells, per això hi tenen instal·lat un aparell de salves que dispara uns falsos trets per espantar-los. Una versió moderna de l’espantaocells.
    • Anys com aquest amb tanta pluja són molt difícils, ja que l'acumulació d'aigua i la composició de la cutícula fan que per osmosis, entri a les cèl·lules i quan ja no poden absorbir més, les cireres s'esberlin. Tot i que són igual de bones per al consum no són aptes per la comercialització. Sí, se’n podrien fer conserves, però el problema és la conservació un cop collides perquè de seguida es fan malbé degut al tall.

    Camps de cirerers i cirera esberlada per l'aigua
    Josep Pasqual donant les explicacions
    • Del munt de varietats que hi ha, ells en conreen unes 20, que cullen a mà. Per això veiem que els arbres són baixets, tot i que s’han de podar poc. Molt important dir que les cireres s’han de collir amb la cua (tot i la moda de la Picota) per tal que sobretot en les varietats més carnoses no suquegi si la perden. Les cireres creixen a partir d’un ‘bony’ anomenat ramet de maig, que cal vigilar i no arrencar mai per no perdre collita l’any següent.
    Collint la varietat Odile
    Després d’aquesta visita amb un dia molt agradable (i més quan el maig ha estat tan amenaçador sobretot en pluges), vam retornar al pati de la masia on ens esperaven la Cristina Roig, professora d'alta cuina i col·laboradora del Parc Agrari del Baix Llobregat, i en Gerard Solís del restaurant El Racó de Sant Climent de Llobregat  i autor del llibre 'Bojos per les cireres', guanyador el 2005 del premi a la Millor Monografia Culinària del Món al Gourmand World Cookbook. Ells ens van donar una visió de la importància de la cirera en cultures com la japonesa, i algunes aplicacions pràctiques a nivell culinari-dietètic (menció apart de les conegudes melmelades): Al portar triptòfan ajuden a dormir; a més són molt depuratives. Amb els peduncles ben assecats, se’n pot fer infusions. I fins i tot amb els pinyols s’acostumen a fer coixins per escalfar.
    Cristina Roig i Gerard Solís
    També ens va fer notar que les cireres s’han de comprar en el punt òptim de maduració, ja que fora de l’arbre no maduren. I per saber si són fresques, només cal mirar el peduncle, com més verd millor.
    No va faltar un tast sensorial de quatre varietats: la Ruby, la Early Bigi, la Burlat i la Odile, on vam aprendre a distingir algunes característiques, com la forma: de ronyó (reniforme), rodona o de cor, la consistència de la polpa, el color i el calibre, a més del gust. A cop d’ull vaig encertar-les totes, a tast no n’hagués encertat cap.
    Notes de tast
    Vodka tònic amb els camps de cirerers
    I un detall simpàtic: les cireres s’han de collir cantant. I perquè? Perquè si cantem no tindrem la temptació de posar-nos-les a la boca.
    El tast va acabar amb una preparació del Gerard: un vodka tònic on les cireres havien estay macerant amb el vodka durant una estona (deixant aquest meravellós color de la foto) i servint-lo a l’últim moment acompanyat de gessamí i canyella. Ah! I un boníssim pa de cireres deshidratades.

    D’aquí l’autocar ens va portar a la Colònia Güell, on a les portes de la cripta el senyor Joaquim Balsera, President del Consorci del Parc Agrari i del Consorci de Turisme del Baix Llobregat, ens va donar la benvinguda. 
    Colònia Güell
    Allà ens esperava una sorpresa majúscula, ja que 22 restaurants adherits a la campanya gastronòmica “Els sabors de l’horta 2013”, ens presentaven un tastet realitzat amb cireres del Baix. 21 platets deliciosos que em van fer piular:

    Tot això acompanyat pel cava rosat de Roger Goulart (del grup Montferrant), molt adequat pel color. La llista de plats va ser variada i fantàstica, dolços, salats, contrastos, agosarats, clàssics però sobretot em va sorprendre gratament que la cirera fa una dupla fantàstica amb el bacallà. I també cal destcar la magnífica presentació en diversos recipients molt originals.
    Aquí us passo la llista de tastets amb el restaurant que el va preparar:
    - Rajada en escabetx de cireres farcida de moixernons i chutney de "cua llarga" (Amarena – La Palma de Cervelló)
    - All blanc amb cireres (Andalucía - Castelldefels )
    - Llom de bacallà amb crema de porros i cireres (Cal Mingo - Viladecans)
    - Brandada de bacallà amb cireres (Casa Nostra – Corbera de Llobregat)
    - Farcellet cruixent de formatge D.O. Pirineu i cirera del Baix + Tosta amb seitó i Mojo picón de Cirera del Baix (Ona Nuit i Cèntric Gastrobar – El Prat de Llobregat)
    - Mil fulls de bacallà confitat amb salmorejo de cirera i pernil d'ànec (El Capritx d’en Carles Bermell – Santa Coloma de Cervelló)
    - Llom de bacallà amb dues textures de cireres i allioli negre (Hotel Restaurant El Castell – Sant Boi de Llobregat)

    - Dim sum (Toc al Cor) de cérvol i cireres semi confitades del Baix, realitzat amb farina de kamut i glacejat amb sucre de canya paraguay (El Diván de los Sentidos – Cornellà de Llobregat)
    - Torrija amb cirera de Sant Climent (El Elefante - Castelldefels)
    - Coca de cireres, seitó i formatge de cabra (El Mirador de Sant Just – Sant Just Desvern)
    - Llom de conill amb ceba de rebuig i cireres del Baix Llobregat (El Palau Vell Restaurant – Sant Andreu de la Barca)
    - Clafoutis de foie amb cireres (El Petit Bonet – Sant Climent de Llobregat)
    - Cerasis crepito meringue (Follia – Sant Joan Despí)
    - Cassoleta amb crema de cirera, gelea de maduixa (L'Àpat – Molins de Rei)
    - Cruixent de cirera farcida de formatge i bacon (La Lluna en un cove - El Prat de Llobregat)
    - Ceviche amb cireres (Major Trenta-Sis - Gavà)
    - Bonítol fumat amb cireres (Marimorena – Sant Boi de Llobregat)
    - Foie, cireres i blat de moro (Plats - Cornellà de Llobregat)
    - Albergínia escalivada i cirera escalivada amb torradeta i pernil (Públic Bar-Restaurant – El Papiol)
    - Fantasia de cirera amb còctel de cirera al cava (Sinfonia-Salles Ciutat del Prat - El Prat de Llobregat)

    Tot plegat una gran jornada per constatar la importància del conreu de la cirera en el Baix Llobregat on la treballen unes 200 famílies especialment a la zona a l'abric de les muntanyes de Santa Coloma de Cervelló, El Papiol, Sant Climent de Llobregat i Torrelles de Llobregat.
    PD: A can Colomer fan venda directa a l’explotació, a les tardes a partir de les 18. També podeu trobar-los al Mercat de Pagès del Parc Agrari, els dissabtes matí a la Colònia Güell. I si teniu sort com jo, que els hi vaig poder comprar dissabte cireres i préssecs a la 4a Fira de les Cireres que van organitzar els Amics de la Pagesia a la Plaça de Sants.

    Trobareu més informació de productors del Parc Agrari i opcions per comprar cireres i altres productes frescos del Parc Agrari a la web: http://www.elcampacasa.com

    dijous, 30 de maig del 2013

    Vijuny (esbós sobre la DO Terra Alta)



    Aquest és un post de reaprofitament. He escrit quatre ratlles per mail a un company de twitter que té un interessant bloc sobre vins (@oscarsoneira), i un cop escrit, m’ha semblat que en podia treure profit.  Si aquests dies algú s’acosta aquests dies al Vijuny (Mercat de Santa Caterina, div, diss i dium), us aporto un petit comentari (gens tècnic ni especialitzat) sobre els vins de la Terra Alta que hi són representats. 
    La Terra Alta, comarca de l'interior de Tarragona (d’aquelles que es queden sense territori quan es fa servir l’expressió més enllà de l’Ebre com fora de Catalunya), ha estat sempre associada a una terra de vi blanc. Allò que a moltes bodegues es trobava com Vi de Gandesa, un vi molt fort, brisat, amb molta graduació. Va costar (i encara estem en procés) però quan es va crear la DO, es va intentar donar-hi la originalitat d’un raïm del qual un 30% (ho dic de memòria i em sembla que és més) de la producció mundial es fa allà: la Garnatxa blanca (Vernatxa, també podeu llegir a alguna banda). Ara, els vins que són un 100% d’aquest varietat i tenen més de 80/100 punts, porten un distintiu de qualitat. No us explico massa més ni sobre el clima, ni sobre el terroir ni com el vent, tan fotut, és de gran ajuda (ho deixo per la propera entrada sobre el tast que vaig fer fa uns dies a Ascó). Només dir que poc a poc i gràcies a l’emergència de petits cellers, els vins s’han anat polint. A més s’ha diversificat fent també molt bon vi negre.
    Sobre els cellers que haurà al Vijuny (entre parèntesi, el poble on rau el celler), no escric gaire ni de varietats ni notes de tast perquè no en tinc apunts i la memòria és fluixa, i en podeu trobar detalls a les webs, però sí les meves sensacions i recomanacions (ull! Molt vi blanc)
    El terroir (Vinyes al camí de La Fontcalda)
    Agrícola SantJosep (Bot): crec que dels primers vins una mica elaborats que em vaig enamorar fa més de 10 anys quan vaig començar a anar a la festa del vi de Gandesa. El Llàgrimes de Tardor blanc. Molt actius en xarxes socials i presents a gairebé tot arreu. Tot el producte és molt correcte, inclòs el Clot d’encís, que si no recordo malament a la cooperativa surt per uns 2’5€. Ara han tret una versió curiosa, Clot d’encís blanc de negres, de disseny molt modern, vi blanc fet amb garnatxa negra. El vaig tastar a la fira d’Ascó i em va agradar tant que me’n vaig emportar una ampolla.
    Altavins (Batea): aquests els vaig conèixer a la fira del vi del 2011. Havien guanyat un premi a Brusel·les pel seu Domus Pensi, i va ser tastar-lo i comprar-lo (15€ ampolla). Tant aquest com el Tempus (més assequible) com l’Ilercavònia blanc em semblen exquisits. No he tastat l’Almodí. Fan visites interessants al celler. Per cert han fet una renovació d’imatge que m’agrada molt (abans semblaven vins clàssics de Rioja) i estan nominats a un Laus per etiquetatge.
    Celler cooperatiu de Gandesa: potser per ser els del meu poble (bé, meu no, que sóc de BCN, de la família) sempre són els que deixes més de banda. Però per exemple, han tret el Som dinou (vi de dinou finques amb vinyes de més de 75 anys), un vi on la garnatxa blanca està molt ben tractada. No he tastat el negre. A més l’edifici del celler és una obra espectacular del Cèsar Martinell.
    Celler Jordi Miró  (Corbera): Celler jove. Vaig tastar el seu vi blanc el primer any que el van treure. Aquesta última fira, vaig beure un producte que havia millorat molt. Ganes no els falten i tinc ganes de tastar-ne les novetats.
    Celler Tern  (Batea): Aquests són els que conec menys però he tastat el blanc, que també té el qualificatiu especial per Garnatxa.
    Celler Xavier Clua (Vilalba dels Arcs): El Mas d’en Pol blanc també és un dels veterans que prenc des de fa temps. També està molt bé el negre. En tots dos casos crec que no he tastat la versió barrica. Hauré de fer-ho
    Edetària (Gandesa): El seu blanc és el que em vaig demanar al Celler de Can Roca quan hi vaig anar (allò d'escombrar cap a casa). Tenen força expansió internacional i el blanc va ser un dels millors per als organitzadors del Vijuny al presentar la guia de vins de Catalunya.
    La Fou Celler  (Batea): Són dels vins Abadal que han fet una expansió sabent la bona terra que hi ha allà. Van començar en procés invers, amb un vi negre molt bo d’un 25€. L’any següent van treure un blanc espectacular també caret (uns 13€) i ara un negre més assequible de preu, que encara no he tingut el gust de tastar. Han agafat vinyes velles i n’han tret una producció d’excel·lent qualitat.
    Nit de les garnatxes
    Vins del Tros (Vilalba dels Arcs): Aquests són els del Senyora Carmen que tant d’èxit està tenint. A veure, crec que és un vi molt bo, però jo no el vaig saber apreciar massa. Em va semblar car per al que m’oferien, però tampoc estic acostumada a fer grans despeses en una sola ampolla. De tota manera vull segona oportunitat. El que sí em fa gràcia tastar és el Morenillo.
    Manquen molt cellers, però això serà una bona representació dels 46 cellers dels 12 municipis que formen la Terra Alta. 
    De tota manera, si voleu conèixer més us recomano visitar la Festa del Vi de Gandesa, el primer cap de setmana de novembre i especialment la nit de les Garnatxes blanques.




    dimecres, 22 de maig del 2013

    Ariadna a la caça de l'hamburguesa


    Fa uns dies l’amic Lahoradelbagel va encetar un hashtag: #burgerhunters inspirat en el ja famós #paellahunters de l’Albert. No pretenc en cap cas millorar les excel·lents crítiques que trobareu al seu bloc amb aquesta etiqueta, simplement ampliar, confirmar o (crec que no) contradir alguna de les meves experiències, en base a unes petites notes sobre algunes característiques dels locals als que he anat jo.

    Per començar,us he de dir que no tinc fixació per cap plat, ni m’agrada amb delit la paella, ni les hamburgueses, ni la pasta, ni el tàrtar, ni cap altra cosa que puguis intentar tastar a molts llocs. De fet menteixo una mica, durant un temps era consumidora habitual del carpaccio de vedella, però des que vaig tastar el del Harry’s Bar de Venècia 

    (i ja fa 9 anys), vaig veure que no calia seguir buscant la perfecció (ara només en prenc a vegades, abans era lloc que en tenia, lloc que en prenia). Però, la meva filla Ariadna sí que ha agafat molta afició per les hamburgueses, i per ella, estem començant una mica la ruta. 
    A veure fem memòria (per cert, les fotos són força dolentes, ja que no esperava fer un post del tema):

    El filete ruso. Crec que aquesta va ser la primera hamburgueseria premium (per usar nomenclatura de moda) a la que vaig anar. D’això en deu fer ja uns 2-3 anys, poc després que s’inaugurés. Va ser amb unes amigues i fa tant de temps que ni me’n recordo. El lloc, molt cèntric, estava força ple de gent que començava la moda. Recordo que el que més em va agradar és que ja en carta es podia demanar sense pa. No en tinc foto.

    Santa Burg. La principal avantatge és que la tinc molt a prop de casa. La qualitat és bona (xefs Alan Guiard i Xavier Pellicer), ben servida dins d’unes cistelles molt maques. Les hamburgueses per noms no són massa complexes però hi ha infinitat d’acompanyaments. Les patates fregides, que van apart, són casolanes. L’únic inconvenient (si és que no ha canviat últimament), que no es pot reservar i de seguida s’emplena. Per cert si sou religiosos potser no us agrada massa l’altar de la santa :-)

    Peggy Sue's. Nosaltres com són tan originals, al 2011 vam celebrar l’aniversari de l’Ariadna al Tickets. Per contra al 2012, ho vam fer en aquesta simpàtica hamburgueseria amb ambientació totalment de diner americà. És una franquícia amb uns 40 locals, dels quals 3 són a BCN (també n’hi ha 1 a Badalona i una altra a Sant Cugat). Nosaltres vam anar a la de Travessera. Tot i ser franquícia, no és pas un pas com les hamburgueseries de menjar ràpid. La qualitat és prou bona, i per exemple els Chicken fingers que vam demanar tenien aspecte interior de pollastre (no de serradures). I cosa rara, em va encantar la porkibeguda Pink lemonade. És un lloc bastant ideal per anar amb criatures, molt menys amb gent adulta.

    Els fingers i la pink lemonade
    Com en gaudeix!

















    BBurguer. A aquesta jove hamburgueseria hi vaig anar a parar per algun RT del periodista Gerard Romero sobre la visita al lloc d’algun jugador del Barça B. La veritat és potser el lloc que més m’agrada de tota aquesta llista. L’hamburguesa molt gustosa i les patates braves boníssimes. Quan fa uns mesos que hi vaig anar l’alma mater del projecte buscava alguna cervesa artesanal per afegir a la ja bona oferta de cerveses. Suposo que ja la tindrà. Les postres  també molt encertades. L’únic problema és que és molt petiat (ara ha reformat una mica la part interior per tenir més cabuda i hi ha la terrasseta) però com es pot reservar...

    Nyam les braves!
    American way of life
    99% Motor Bar. Això no és exactament una hamburgueseria sinó un lloc on menjar cuina lleugerament tex-mex en un ambient molt marcat per les motos (forma part de l’espai Harley-Davidson) i Loquillo (que hi té cedides diverses coses). A mi el lloc m’agrada molt i les cambreres són molt simpàtiques. Es veu que al començament el menjar era molt bo, perquè estava en mans del Carles Abellán, però jo les vegades que hi he anat ho he trobat tot bo. Ep! I a la carta hi tenen una burguer de 4 quilos (que suposo que cal encomanar). Ah! I la salsa Hot Chili de Jack Daniel’s està boníssima. També es pot reservar i sobretot tingueu en compte que molts dies fan concerts i potser balleu més que mengeu.




    La Burg. El lloc, amb una decoració molt agradable segueix més potser els preceptes d'hamburgueseria per gent cool. Té zona part en reserva i part en què el primer que arriba s’asseu. Sobre les hamburgueses, prou bones i servides amb una mica d’amanida. Aquí no vam tastar les patates. Tot i estar en una zona poc cèntrica està molt ple (almenys en divendres nit). Per cert, al carrer paral·lel hi ha una franquícia de Peggy’s Sue.


    Oval. L’última a la que hem anat, gràcies a la connexió bageliana. La gràcia d’aquest espai molt ampli i que admet reserves, és sobretot que a part de 2 o 3 ja fetes, ets pots construir la teva pròpia hamburguestein. Perquè clar, et pot quedar boníssima o ser una abominació (com a mínim la salsa va apart per tal que no la caguis del tot). De tota manera la qualitat és excel·lent. El que no sé valorar és el temps de resposta de la cuina. El problema va ser que de 4 que tenia la reserva vam acabar sent 16, i van trigar gairebé ¾ d’hora a servir les 16 hamburgueses. Ho entenc, però potser haurien pogut prioritzar els 7 nens que es morien de gana. Sort que després a tothom li va agradar molt el sabor.


    I a part dues hamburgueses que he tastat així ràpid:

    Apolo diner (La mala reputación). Aquesta ja no la podeu tastar, m’ha arribat que el lloc ha tancat les portes (si que fa dies que no passo per l’Apoloa). Doncs abans del concert de Fanfarlo em vaig prendre aquesta hamburguesa que no estava gens malament.

    Jazz. Davant del celler Cal Marino hi ha aquesta cerveseria que fa unes molt bones hamburgueses (segons l’Edu, els americans dels X-Games en van quedar encantats) però el dia que la vaig menjar només va arribar a una mossegada (era compartida entre una colla)

    M’adono que he parlat més d’altres coses que pròpiament de les hamburgueses però el que sí us puc dir que totes les de la llista són bones, algunes excel·lents però cap d’aquelles plasticoses.
    Menció apart la minihamburguesa que vam tastar el dia que vam visitar Norte (si en voleu més informació, la fitxa del Bagelman us farà venir gana)
     

    I ara així tan aviat com pugui ser tinc moltes ganes d’anar al Pijama (Sr. Bagel (reco)mana)) i també a un ja clàssic que fa molts anys que el tinc a la llista (OK Sarrià), que espero tenir la guia del senyor Edu ().

    dilluns, 13 de maig del 2013

    Parmigiana i pennette amb verdures fregides - Llibres de Sant Jordi

    Aquest Sant Jordi va ser especial a nivell llibres: dels 3 que em vaig comprar per mi, dos eren de cuina. I els 4 que vaig comprar, me’ls van signar: 'La cocina pop delcomidista' (Mikel Iturriaga - Diversas (Plaza&Janes)); 'La pasta per als catalans' (Antonella Speranza – Viena Edicions); 'Ciment Armat' (Cristian Segura – Columna); Caminaràs entre elefants (Ferran Torrent – Columna)
    No parlaré dels dos últims; aquest és el meu bloc gastronòmic, però sí dels dos primers:
    Reconec que no fa ni un any que m’he enganxat al bloc del Mikel, El comidista, però és que fa un any gairebé ni em plantejava tenir aquest bloc, en tenia prou en destacar les coses que m’interessaven a nivell gastronòmic al bloc germà. El contacte amb la gent amb interessos semblants en diferents trobades, em va abocar a aquesta via, i des de que el tinc, tot el que m’ha donat és positiu. Com sempre, me’n vaig per les branques i no em centro en el que importa, el llibre.

    Encara no me l’he pogut llegir del tot, però en la primera ullada ja hi vaig trobar les dues coses que m’han fet ser fan del bloc: l’humor lleugerament càustic i les receptes, senzilles de concepció però sofisticades de resultat. I si a sobre per cada recepta m’hi poses una referència cinematogràfica, ja m’has conquerit.

    Portada i dedicatòria
    Per honrar-lo vaig optar per fer una Parmigiana d’albergínies, una recepta que també podeu trobar al bloc, això sí, jo en vaig fer una versió més lleugera, la idea era emportar-me-la de tupper, i no es pot treballar digerint això. Us passo la recepta de la meva versió que no va gosar amb el botifarró ni amb la mozzarella fresca (això va ser fruit del descuit, convençuda que en tenia una a la nevera) però que estava igual de bona. Com diu ell, visca a un plat de la improvisació i de la barreja lliure:

    Ingredients (per dues persones):

    • 1 albergínia
    • ½ carbassó
    • Parmesà en encenalls
    • Tomàquet en conserva (de la meva sogra)
    • Pernil dolç
    • ½ ceba
    • All
    • Oli i sal

    Elaboració

      El sabor millor que l'aspecte :-)
    1. Tallem la albergína en rodanxes d’1cm, les salem i les posem a una escorredora perquè perdin amargor. Tallem també el carbassó.
    2. Per altra banda comencem a fer el sofregit, posant a coure la ceba a foc lent fins que estigui transparent(15-20 min), hi afegim l’all picat.
    3. En el meu cas, vaig afegir el tomàquet en conserva, que normalment està prou sencer com demana la recepta, fins que va quedar cuitet (uns 15 min). El salpebrem (i jo hi vaig afegir un polsim de sucre)
    4. Els talls d’albergínia els vaig passar molt lleugerament per farina per fregir-los i un cop cuits posar-los en paper absorbent per intentar reduir la quantitat de greix. Passem el carbassó per la paella amb molt poc oli.
    5. Posem un recipient per anar al forn i anem fent capes: albergínia, carbassó, tomàquet, i parmesà. Acabar amb el parmesà i enfornar de 20 a 30 minuts en el forn que haurem preescalfat a 190 graus.

    Portada i dedicatòria
    Per si no havia prou la mateixa setmana vaig fer un plat del llibre de l’Antonella, ‘La pasta per als catalans’. Mireu, jo sóc força rareta, i tot i que m’encanta la pasta, no seria capaç de menjar-ne tres dies seguits (ni de pasta ni de res, el meu cos no ho admet, i al tercer dia em trobo malament). Així, cada vegada que he anat a Itàlia, he alternat entre tots els possibles plats. Aquí menjo pasta ben bé un cop a la setmana, i el problema és que poques variacions faig. Així que quan vaig descobrir el llibre, fruit de l'interessantíssim bloc del mateix nom que el llibre, tenia clar que seria la meva compra per Sant Jordi. A més, gràcies al Twitter sabia que estaria tot el dia disponible i així la podria conèixer en persona, i parlar-li de com em va agradar la caòtica Nàpols quan hi vaig estar fa ja gairebé 4 anys. La veritat és que una persona encantadora, i al proper curs de cuina que faci m’hi apunto de cap. El llibre té a més de les receptes més conegudes (i sobretot la Carbonara sense crema de llet), algunes molt trencadores (per a mi, clar), que espero gosar fer, com els Penne amb patates i bròquil o el Fetucce amb llimona.

    Jo em vaig decantar per uns Pennette amb verdures fregides, però com sempre canviant coses. Els meus sogres m’havien portat l’últim manat d’alls tendres i els vaig voler utilitzar. Els vaig canviar pel pebrot vermell que no tenia.

    Ingredients (per dues persones):

    • 125 gr de pasta (en el meu cas van ser macarrons de pasta integral, a més a més!)
    • ½ albergínia
    • ½ carbassó
    • 1 manat d’alls tendres (uns 15-20)
    • Tomàquets madurs (en aquest cas, també vaig fer servir els de conserva)
    • Oli i sal

    Elaboració

    El resultat dins del tupper (es veu poca verdura)
    1. Tallem el carbassó a daus, i fem el mateix amb l’albergínia. Aquesta la posem en remull en aigua i sal durant 20 minuts perquè perdi l’amargor. Els alls, ben pelats, els tallem a trossos de 2cm aproximadament.
    2. Fregim el carbassó, l’apartem i el posem sobre paper absorbent. Fem el mateix amb l’albergínia i després amb els alls. Els reservem tots tres.
    3. Afegim oli en una paella i coem els tomàquets durant 10 minuts. I aboquem la resta de verdures, i coem 5 minuts més. Salem.
    4. Mentrestant anem bullint la pasta i quan estigui al dente, l'escorrem i l'afegim a la barreja de les verdures.
    I com no podia ser d'altra manera, l'impagable moment fan :-)



    divendres, 3 de maig del 2013

    Gratinat de patata i pernil dolç (Concurs La Selva)

    Avui porto una recepta amb la que participo en el concurs del Club de cuines de TV3 amb el pernil dolç de La Selva. La veritat és que em serveix d’excusa perfecta per presentar-vos un primer plat que us encantarà. Això sí, no és un plat gens adequat per l’operació biquini. De fet és un plat per quan fa una mica de fresca, i ara que sembla que tornem a la primavera potser no el trobareu tan adequat. Però preneu nota per quan s’acosti la tardor. De fet jo el vaig fer el dissabte, que el dia era més aviat rúfol, per poder fer-ne algunes fotos. L’he fet moltes vegades però mai li havia fet fotos, i això és exigència de les bases del concurs (que com té tants participants espero no guanyar; quina vergonya sortir a TV3).

    La recepta no és pròpiament meva, és una adaptació lliure d’una recepta del Cuines. D’una fitxa, crec que del restaurant Vinya Rosa, sobre un Gratinat d’anxoves.


    Ingredients (safata alta de tipus Duralex de 20x12’5 aprox):

    • Patates. En aquest cas vaig fer servir 3 petites (mig puny)
    • 1/2 ceba petita
    • 4-5 talls de pernil dolç
    • Formatge a llenques (de tipus Tranchette)
    • 125 ml de nata líquida
    • Llet (opcional)
    • Mantega
    • Formatge ratllat
    • Sal, pebre
    • Herbes al gust (opcional)

    Elaboració

    1. Peleu les patates i talleu-les a rodanxes de 3mm de gruix (aproximadament).
    2. Peleu la ceba i talleu-la fina.
    3. Encamiseu la safata amb mantega.
      Fent capes
      Feu una primera capa de patates, salpebreu. Poseu-hi a sobre una capa formatge i pernil dolç, cobrint bé tots els espais. Repetiu una segona capa, afegint també ceba i uns brins d’herbes si us agraden (per exemple, orenga). 
    4. Finalment, podeu posar una última capa amb tots els ingredients o només una última capa fent de tapa amb patates.
    5. Cobriu amb la nata líquida (rebaixada amb llet si voleu)
    6. Poseu un polsim de formatge ratllat i tapeu amb paper d’alumini.
    7. Última capa
    8. En el forn prèviament escalfat a 180º, deixeu 1h i mitja. Si us agrada un gratinat molt torrat, podeu fer els últims 5 minuts de gratinat ‘salvatge.
    Resultat final

    És un plat molt adient per criatures, ve a se com un biquini de patata :-)